#DespertaprofesJ16 Models educatius democràtics i emancipadors

Els models educatius democràtics i emancipadors

L'educació no és un bé; és un dret. Emili Cortavitarte

President de la Fundació Salvador Seguí

Democràtics: permeten i potencien la participació i la intervenció directa de totes les persones vinculades al centre educatiu i al seu entorn (barri, localitat, municipi,  subcomarca, comarca)

Emancipadors: entre els seus objectius i finalitats fonamentals són el desenvolupament específic de cadascuna de les discents, el treball cooperatiu, aprendre a aprendre, una metodologia activa i crítica i la millora i transformació de la societat.

1.-Exemples de models educatius democràtics i emancipadors a Catalunya

1.1.-Ferrer i Guàrdia i la Escola Moderna (1901-09)

Característiques de l’Escola Moderna:

- racionalisme i cientifisme en front el dogma religiós,

- integració a l’entorn i metodologia activa,

- coeducació de sexes i de classes socials,

- neutralitat ideològica i compromís social,

- laïcisme i educació integral,

- absència de premis i càstigs

Altres aspectes significatius:

-Butlletí de l’Escola Moderna

-línia editorial pròpia

-col·laboració amb científics (Reclus, Odón de Buen, Martínez Vargas...) i activistes socials i sindicals (Anselmo Lorenzo, Jean Grave, Kropotkin...)

-extensió cultural entre famílies, alumnat, partidaris...

-xarxa amb altres escoles emancipadores

1.2.-Escoles racionalistes dels sindicats únics de la CNT i dels Ateneus  (1910-36)

Tancament governamental de l’Escola Moderna (1906) i afusellament de Ferrer i Guàrdia (1909, acusat d’autor intel·lectual de la Setmana Tràgica).

Solidaritat Obrera, la CNT i Ateneus Obrers, Populars o Llibertaris, creen escoles racionalistes i/o integrals (120) en homenatge a Ferrer i com a manera de dotar als seus fills i filles d’una educació integral, activa, amb “la divulgació racional dels coneixements científics i l’aplicació de l’ensenyament tècnico-professional”

Congressos de la CNT catalana de 1910 i 1918 (Sants)

“Fins a 1923, aproximadament, la majoria de mestres racionalistes degueren procedir del camp dels treballadors manuals (tipògrafs, paletes, petits artesans, camperols...). A partir d’aleshores comencen a exercir com a mestres racionalistes i sindicals fornades de mestres formats als centres oficials del Magisteri”

Alban Rosell:  primer en la Institución Libre de Enseñanza, posteriorment Escola Moderna de Montgat (1904) i Escola Integral de Sabadell (1906/9)

Joan Roigé: Escola Llum de Sants i Escola d’Esparreguera.

Torres Tribó: Escola del Guinardó, de les col·lectivitats de Valls, Móra d’Ebre,...

Floreal Ocaña: Escola racionalista de la Torrassa (l’Hospitalet)

Puig i Elias: Escola Natura del Clot (sindicat tèxtil), president del CENU, regidor cultura Ajuntament Barcelona.

Antònia Maymón a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i Beniaján (Múrcia)

Samuel Torner: Escola Moderna a València;

Higinio Noja: Escola Harmonia  d’Alginet (Ribera Alta)

Eleuterio Quintanilla: Escuela Neutra Graduada de Gijón.

Sánchez Rosa: escoles racionalistes de Xerès, Tetuan, Aznalcóllar, Triana

Antonio Múñoz Benítez: Camp de Gibraltar, Aznalcóllar, Alcalá de Guadaira y Dos Hermanas

1.3.-Comitè (Consell) de l’Escola Nova Unificada (1936-39)

Després del cop d’Estat (Alzamiento Nacional) hi ha resposta revolucionària, també a l’educació. Es crea el CENU: 4 docents de CNT, 4 d’UGT, 4 nomenats per la  Generalitat (Belles Arts, Universitat Industrial, UAB, Escola Normal)

En la introducció del decret s’afirmava que: “La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional. És l’hora d’una nova escola, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana. Cal estructurar aquesta escola nova unificada, que no solament substitueixi el règim escolar que acaba d’enderrocar el poble, sinó que creï una vida escolar inspirada en el sentiment universal de solidaritat i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis”.

Realitzacions del CENU:

1.3.1-El Pla general d’Ensenyament, exemple de sistema públic democràtic i emancipador

Principis bàsics:

educació per tothom i en condicions d’igualtat, però amb llibertat perquè cada nen o nena desenvolupés les seves facultats i interessos,

les facultats determinaven les possibilitats de cada alumne o alumna, la riquesa deixava de ser un condicionant en el procés d’aprenentatge,

el sistema educatiu com a cos unificat, amb la suficient coordinació entre tots els nivells d’ensenyament per tal que tot el sistema educatiu fos una obra única

Sistema públic unificat des dels 0 anys a la Universitat: escola bressol, escola maternal, escola primària fins al 15 anys, escoles d’aprenentatge, Escola del Treball, Politècnic Bàsic, Escoles Tècniques, Belles Arts i Bells Oficis, Universitats...

Creació del Politècnic d’Adaptació per permetre l’accés a la Universitat a la classe treballadora

Potenciació de les escoles rurals, una a cada poble per petit que fos.

Model pedagògic:“...la nova escola ha de descobrir i elaborar una tècnica de treball globalitzant, per mitjà de la qual sigui possible descobrir els autèntics interessos dels nens...”

“...posar a l’abast dels escolars múltiples mitjans de treball, de documentació, d’investigació, perquè d’una manera natural, sorgeixi un ensenyament individualitzat, un coneixement elaborat del propi esforç, una activitat de reaccions i desigs i impulsos naturals”.  

Objectiu pedagògic:  “...no volem les flamants intel·ligències atapeïdes de dades teòriques i verbals, que lamentem en els nostres escolars; però en canvi s’obtindran personalitats vigoroses i riques de possibilitats”

1.3.2.-Escolarització:

Creació de 128.000 places escolars en menys de 3 mesos

Nous centres en mansions particulars, fàbriques o centres d’ensenyament privats (fonamentalment religiosos) que van ser incautats i condicionats per a l’ensenyament.

Nomenament de 2.000 mestres interines (octubre 1936)

Al gener de 1937, es va crear el Certificat d’Aptitud per tal que persones sense titulació acadèmica poguessin exercir com a mestres

Un decret de març de 1937, va establir que per ser nomenat mestre propietari de la Generalitat calia treballar un any com a interí i tenir un informe favorable del CENU

1.3.3.- Altres realitzacions:

El Servei de Material Escolar i Pedagògic

Decret de coeducació de nens i nenes i de joves en tots els nivells de l’ensenyament “..per fomentar la col·laboració espiritual, fruit d’aquest tracte, i crear, així, en l’escola un ambient més humanitzat i més sensible”, per primera vegada  a l’Estat espanyol.

Cursos de cultura general per a treballadors, amb participació de professors universitaris i matrícula oberta;

Pla general contra l’analfabetisme amb classes als sindicats, cooperatives, hospitals,...;

Campanyes a les ràdios, als sindicats i als ajuntaments per fomentar la lectura i ensenyar a llegir i escriure als analfabets a les fàbriques, als tallers, al camp.

Colònies infantils per als nens refugiats d’altres fronts (Alella, Figueres, Olot, Banyoles,...)

Participació famílies i alumnat –consells- (Ple octubre 1936, CNT)

1.4.-Escoles en lluita (1976-85)

Final del fanquisme, dèficit brutal d’escoles públiques, dualitat i divisió vergonyant entre pública (“nacional”, en aquell moment) i privada (religioses classistes i les acadèmies de barri) Exemple: 1976,  barri de Porta (Nou Barris de Barcelona), 5.000 infants en edat escolar i cap escola pública, 12 acadèmies privades.

Lluita social : des de les vocalies d’ensenyament de les associacions de veïns, grups de mestres i veïns...; enfrontaments amb les forces d’ordre públic, amb les administracions i amb  l’ “Asociación de Profesores Estatales de EGB”

Accions: ocupacions (locals, Inspecció, Delegacions MEC, Ajuntament Barcelona, Parlament de Catalunya), segrestaments (autobusos municipals),

Lemes: “més escoles i menys policia”, “més educació i menys repressió”, “demanem escoles i ens envien la policia”;

Objectius socials: gratuïtat total, 30 alumnes per classe, no cobrar les permanències, potenciar la xarxa educativa pública...

Per la construcció d’escoles en noves barriades deficitàries: Institut de Sant Andreu, escoles Sòller, Pegaso, Ferrer i Guàrdia, Font dels Eucaliptus, Lluís Millet, Les Vinyes, Coves d’en Cimany...

Pel passi d’escoles privades (cooperatives o dependents del bisbat i les parròquies) al sistema públic: Tramuntana, Cascabell, Benjamí, Gregal, Pla de Fornells, escola bressol de Telefònica...

Objectius democràtics: gestió dels centres pels docents, famílies, alumnes i veïnat; centres oberts als barris; funcionament assembleari i d’acció directa;  

Objectius pedagògics: nous continguts, metodologia activa, sortides, colònies...

Resultats: moltes escoles públiques en barris populars, experiències pedagògiques i de gestió avançades, alts nivells de participació de la comunitat educativa...

1.5.-Situació actual (mals temps per a la lírica?, bons temps per a l’èpica?)

Neoliberalisme i globalització

1.5.1.-Ideologia:

-l'educació és un bé de mercat subjecte a les lleis de l'oferta i la demanda,

-l'educació no és un dret social, és una inversió familiar

-pèrdua del caràcter fonamentalment públic de l'educació, doble xarxa (pública/privada)

1.5.2.-Arguments:

-crisi económica=reducció pressupostària,

-necessitat d'estimular i dinamitzar les institucions escolars,

-millora del rendiment escolar, “l'escola pública no és eficaç ni eficient”.

1.5.3.-Instruments:

-la qualitat (resultats acadèmics) de l'educació,

-la llibertat d'elecció de centre docent,

-l'autonomia de les institucions docents (inhibició de l’Estat)

1.5.4.-Les promeses del mercat:

-La competència entre centres escolars desenvolupa la capacitat d'iniciativa personal i col·lectiva (autonomia, especialització)

-La informació a les famílies és rellevant per a la lliure elecció de centre  (classificacions, ofertes)  

-La diversificació i enriquiment de l'oferta educativa (més concerts, menys control administratiu de l'oferta)

1.5.5.- Els riscos d’una educació neoliberal i de mercat:

- L'exclusió social,

- La polarització en l'accés als béns educatius,

- L'aparició de noves fórmules de privilegi educatiu  

-Reducció de la inversió estatal en educació pública (plantilles, dotacions, serveis, beques…)

-Augment de les subvencions i dels beneficis en educació privada (concerts, matrícules, noves titulacions…)

-Marginalitat del sistema públic (complementari i assistencial) enfront del privat

-Preparen per aprovar revàlides i obtenir títols no per formar-se i aprendre

-No garanteixen l'equitat ni la creativitat ni la subjectivitat

1.5.6.- El llibre blanc d’en Marina

Es critica l’elecció d’un/a del membres del claustre perquè la seva dependència dels electors/es el/la fa vulnerable: “La dependencia de los electores, como en política, hace vulnerable poder ir más allá en un sentido proactivo y transformador”

Però això sí, com en una nova versió de “tot per al poble però sense el poble” o d’una mena de dictablanda les principals tasques d’aquest director professional han de ser: obrir el centre a la ciutat, establir xarxes educatives i comunitats educatives. A això s’anomena “directors de transformació”.

1.5.7.- Escola Nova 21

eduCaixa, UOC, Centre UNESCO Catalunya i Fundació Jaume Bofill (aquestes 2 entitats tenen un projecte comú que es diu “Educació després de 2015: equitat i qualitat per tothom”)

Suport: Departament d’Ensenyament, FemCAT (Fundació d’empresaris), FAPAC, FMRPC, Diputació de Barcelona? (100.000€)

Col·laboradors: Fundació Jesuïtes Educació, Xarxa instituts innovadors, Coordinadora escoles 0-12

25/26 centres impulsors

Crida oberta per seleccionar 200 centres i s’han apuntat 456 (68% públics, 32% concertats, 40% secundària i instituts-escola, 15% màxima complexitat)

Llocs comuns:

Antagonismes massa obvis: passat-futur, tradició-innovació,

Objectius tous: necessitat de canvi educatiu, habilitats més àmplies, vides saludables i plenes...

Objectius reals: adaptació sense valoració ni crítica a un model social

una miqueta d’UNESCO, un tastet d’OCDE, unes gotetes d’UE

Objectius força coneguts:

Lideratges potents

Competències bàsiques

Projectes singulars

Selecció dels docents per part de les direccions

En definitiva, LEC+LOMCE per arribar a l’excel·lència i distreure el personal de l’equitat, les retallades, les privatitzacions...

Conclusions

Les experiències descrites a l’inici (Ferrer, escoles racionalistes, CENU, escoles en lluita...) ens mostren un camí absolutament diferent i oposat al del neoliberalisme rampant i triomfant a l'educació en l'actualitat, es tracta de models educatius democràtics i emancipadors al servei de les classes populars i de la transformació social.

En el mateix sentit, la gran renovació pedagògica que es va acumular, i que venia d'experiències i pràctiques anteriors, no eren focs d'artifici basats en suposades innovacions tècniques… sinó en valors que contribuïen de manera fonamental a la millora de les tècniques d'aprenentatge, de l'accés a la cultura i del desenvolupament personal de les persones, en una aposta sense comparació possible per la igualtat i la llibertat.

Les sessions de demà ens mostraran que tot i les dificultats i els paranys de les polítiques educatives neoliberals a la xarxa pública es continua lluitant contra les retallades i les seves conseqüències i, alhora, fent renovació pedagògica de la bona, de la que ens fa avançar en aspectes democràtics i emancipadors.

Vilanova i la Geltrú, 4 de novembre de 2016